ÉS INEVITABLE EL TRÀFIC D’ANTIGUITATS?

A dia d’avui, el nombre de saquejos i el tràfic d’antiguitats no tan sols no ha sigut aturat, sinó que ha augmentat en gran mesura. A l’article d’Alex W. Barker “Looting, the Antiquities Trade, and Competing Valuations of the Past” (Annual Review of Anthropology), es mostren exemples de l’alarmat nombre de jaciments espoliats:  el 98% de les estàtues budistes d’Angkor Wat han desaparegut; a l’oest de Turquia, el 90% de les 400 tombes de Lydian mostren signes de saqueig; al sud-oest de Virginia, el 95% de les tombes dels natius americans han estat saquejades. La llista segueix, però amb això ja ens podem fer una idea del gran problema d’espoliació i conseqüent tràfic d’antiguitats que està succeint a tot el món.

Els problemes no només resideixen en l’àmbit cultural, sinó que han anat més enllà, fins al punt d’originar nombroses morts. Arqueòlegs i vigilants de museus han sigut morts per grups de traficants d’antiguitats, així com també hi ha conflictes entre els diferents grups de traficants, en forma de tirotejos, degut a la competència entre ells. També se sap que van morir 20 nens utilitzats per excavar petits pous i túnels a Egipte durant les activitats de saqueig - Hanna (2015, pp. 47-48)-. Fins i tot, encara que les actituds locals cap al saqueig varien, alguns saquejadors han estat assassinats quan van ser capturats per poblacions locals (Yates 2014).

Com a resposta al tràfic d’antiguitats, la UNESCO va organitzar, el 1970, una convenció sobre els mitjans per prohibir i prevenir la importació, exportació i transferència il·lícites de la propietat de béns culturals. L’ICOM també va fer quelcom similar: el 1986 va crear el codi deontològic, que pretén lluitar contra el tràfic il·lícit pel que fa a les circumstàncies i la procedència dels objectes.  No obstant això, una vegada que els objectes surten del seu país d'origen, aquestes lleis patrimonials atorguen una protecció molt més limitada.

Aparentment, sembla que el tràfic d’antiguitats sigui una causa perduda. Però, en la meva opinió, es pot evitar. El problema de fons resideix en les diferències ètiques per part dels museus i la resta de compradors amb la percepció dels traficants i comerciants d’antiguitats. Les lleis del patrimoni són molt més dissuasives i negociadores amb els països importadors de bens patrimonials, per tal d’evitar conflictes entre l’estat i els propietaris i col·leccionistes, que amb els països exportadors, en què són molt més punitives amb el control de la pèrdua patrimonial. El problema es solucionaria si els museus i els principals compradors es neguessin a comprar objectes provinents del tràfic il·lícit. Amb això vull dir que només obtinguessin aquells objectes i/o estructures que s’han trobat en prospeccions, excavacions o sondejos regulats legalment. D’aquesta manera, els traficants perdrien els seus principals compradors, i no tindrien més alternativa que buscar-se un altre negoci per a traficar que no fossin les antiguitats. Això provocaria l’organització de moltes més excavacions arqueològiques , ja que els museus no voldrien perdre el nombre d’objectes comprats, per tal de seguir ampliant les col·leccions.

Per tant, trobo que el tràfic d’antiguitats està molt lligat als interessos i beneficis de col·leccionistes i museus, que són els que donen el valor als objectes que els marxants d’antiguitats els hi ofereixen.

ÉS POSSIBLE UNA ARQUEOLOGIA PARTICIPATIVA?

En l’anterior entrada d’aquest blog vaig exposar que l’arqueologia estava canviant per tal d’intentar arribar a tothom. Però un dels problemes de l’arqueologia d’avui en dia gira en torn al patrimoni arqueològic. La concepció que tenim sobre el patrimoni arqueològic resulta crucial per fer una arqueologia més o menys participativa. En la Convenció de Faro (Consell d’Europa) de 2005, es va definir el patrimoni cultural com el conjunt de recursos heretats del passat que la gent identifica, independentment de la propietat, com a expressió dels seus valors, creences, coneixement i tradicions en constant evolució. Partint d’aquesta definició, és la gent qui decideix quin és el patrimoni cultural i el valor que aquest té, tothom té el mateix dret a opinar sobre el patrimoni ja que forma part de tots.

Pel que fa al patrimoni arqueològic, que forma part inevitable del patrimoni cultural, resideix en mans d’unes institucions portades per acadèmics, administratius i tota mena de professionals que s’encarreguen de fer-lo arribar al públic. Ara bé, el problema és que aquestes institucions no són prou transparents, no ofereixen un accés a tot el patrimoni arqueològic, sinó que s’encarreguen de decidir què comparteixen amb el públic i què no. Trobo que això passa degut a la manca d’informació que té el públic envers l’arqueologia; la gent no reivindica prou fortament l’accés al patrimoni arqueològic perquè el desconeix, ja que sempre ha estat gestionat i estudiat per persones especialitzades en el tema. D’aquesta manera, les institucions que s’encarreguen del patrimoni tampoc es veuen capaces de tenir en compte l’opinió dels ciutadans, ja que saben que poden diferir dels seus interessos, a vegades inclús posicionar-se en contra de l’arqueologia degut a la seva desconeixença.

Per tal de solucionar aquest problema, s’hauria de fer una arqueologia participativa oberta a tothom, a través de diferents projectes per a totes les edats. Començant per la participació del públic a les excavacions (en excavacions no gaire complexes a nivell d’estratigrafia per a que qualsevol persona interessada hi pogués participar), així com també en la pròpia investigació. Trobo que la ciutadania hauria de participar en la redacció de memòries o publicacions locals, sovint no es té en compte la informació que pot aportat la població del lloc on s’està excavant.

Un exemple de l’eficàcia de l’arqueologia participativa el trobem a l’article de Sarah De Nardi “Senses of Place, Senses of the Past: Making Experiential Maps as Part of Community Heritage Fieldwork”, en què es fa una arqueologia del paisatge totalment vinculada a l’entorn i la seva gent. A més a més d’emprar els mètodes més científics o acadèmics (imatges per satèl·lit, fotogrametria, etc.) es pretén reconstruir el paisatge amb l’ajuda d’aquells que hi van viure i que poden explicar com ha anat canviant. Es col·labora amb la població del territori a estudiar, ja que aquesta pot aportar informació sobre el significat dels noms d’aquell territori a través de fonts orals, relats o llegendes locals, en contrast amb les dades empíriques i acadèmiques de l’arqueòleg. És així com es pot arribar a reconstruir de la millor manera un paisatge desaparegut, el que l’autora anomena un paisatge cultural, compartit per un poble que s’identifica amb ell.