QUIN ÉS EL FUTUR DE L’ARQUEOLOGIA?

Com hem pogut observar al llarg de les entrades d’aquest blog, l’arqueologia ha canviat en les últimes dècades, vinculant-se més a la ciència i a l’antropologia social i cultural. Aquests canvis han anat d’acord amb els diferents moviments socials de la població. La lluita per uns drets universals i una educació pública (almenys a Occident), alhora amb els grans avenços científics (genètica, ADN, Carboni 14...) i tecnològics (sobretot audiovisuals, Georeferenciació, 3-D i robòtica) han dotat a l’arqueologia amb una visió més humanista i a la vegada científica, que exigeix molt més als que l’estudien (tant a nivell de metodologia com interpretatiu i analític) que no pas el que s’exigia als arqueòlegs del segle XVIII fins a inicis del XX.

Per tant, sembla que l’arqueologia ha millorat en gran mesura i s’ha consolidat com a una ciència de pes, aconseguint objectius que els arqueòlegs/ogues dels segles anteriors no s’haurien pogut ni imaginar. Però això no vol dir que es trobi en una situació d’harmonia, ans al contrari, fruit de les seves millores i canvis han sorgit nous problemes, que s’han ajuntat amb altres que encara arrossega (com per exemple el tràfic d’antiguitats, que es porta produint des de la creació de la disciplina i que ja ha estat tractat en aquest blog). Un d’aquests nous aspectes seria la seva pròpia difusió i valor, que va lligat amb el seu ensenyament, i que també ha estat tractat al llarg de les entrades anteriors.

Ara bé, hi ha un altre aspecte del qual no he fet una menció directa en la resta de les entrades d’aquest blog, el que es refereix a l’àmbit econòmic. El problema, tal i com bé expressa Gonzalo Linares Matás al seu article “A Student  Perspective on the Present of Archaeology: IJSRA Editorial”, és que l’arqueologia no és autosostenible econòmicament, ja que depèn del finançament públic. L’objectiu principal de la recerca arqueològica és publicar, i aconseguir que les teves  publicacions tinguin un impacte sobre la resta, que generin debat i sobretot siguin utilitzades (mitjançant la citació) en altres treballs acadèmics. Però això cada cop és més difícil en un context en què les editorials estan sobreexplotades de publicacions i els finançaments institucionals són cada cop menors,  de manera que els estudiants tenen problemes per presentar les seves tesis, que per mol innovadores que siguin no podran generar l’impacte que mereixen.

Al primer paràgraf he parlat sobre la vinculació de l’arqueologia, en les últimes dècades, amb l’antropologia social i cultural (que també és una ciència). Penso que un altre problema de l’arqueologia, sobretot pel que fa a Occident, és que dóna més importància a les ciències pures i a les naturals, que no pas a l’antropologia entesa des del seu punt de vista social i cultural. En conseqüència, els arqueòlegs/ogues d’Occident (la gran majoria) han practicat una arqueologia des d’un únic punt de vista a tots els llocs que han excavat, motiu pel qual han entrat en conflicte amb comunitats autòctones que defensaven la preservació del seu patrimoni (i per tant no extreure’l mitjançant excavacions).

Per tant, encara queda molt camí per recórrer, i està en les nostres mans millorar l’arqueologia i anar més enllà de la pròpia investigació arqueològica, ensenyant a les noves generacions els segles d’experiència i coneixement acumulats, però entenent els diferents marcs culturals que hi ha al món i aprenent a canviar el nostre punt de vista.

QUIN PAPER TÉ L’ARQUEOLOGIA A L’EDUCACIÓ?

L’arqueologia té un paper educatiu més important que l’atribuït normalment. No només ofereix a qui l’estudia una perspectiva històrica i una capacitat d’interpretació i reflexió d’aquesta, sinó que també proporciona eines i coneixements capaços de formar una visió crítica i pròpia de la realitat, i, el més important, obre les portes a la resta de ciutadans per a que puguin accedir al patrimoni.

Amb això vull dir que l’arqueologia és un mitjà social que pot donar accés al patrimoni dels ciutadans, que sovint el desconeixen o el titllen d’impropi, destinat només a aquells que l’han estudiat i que, per tant, el coneixen (arqueòlegs/ogues, historiadors/es, antropòlegs/ogues...). Així, ofereix als ciutadans una sèrie d’eines per poder entendre el patrimoni i no només contemplar-lo com si es tractés d’una peça museística, sinó de formar-hi part i intervenir-hi, generant un debat, tal i com diuen Castro Fernández, B. M. & López Facial, R. V. (2017, 169) en el seu article La educación patrimonial al Servicio de la ciudadanía (“[...] entender la sociedad en la que vive y participar de manera libre en su construcción, pudiendo valerse de la memoria y la identidad contenidas en el patrimonio.”).

A més a més, l’arqueologia també permet accedir a un coneixement històric i material que el ciutadà pot estudiar i interpretar, per tal de buscar solucions a problemes actuals, que sovint provenen d’esdeveniments passats.

Amb tots aquests coneixements, els ciutadans valoren més el patrimoni arqueològic i tenen les eines necessàries per a conservar-lo i sentir-s’hi identificats, ja que es vulgui o no estem lligats a ell, és el nostre passat.

En conclusió, l’arqueologia, vista des d’un punt de vista educatiu, ofereix una visió crítica i personal de la realitat i la societat en què vivim, lluny dels prejudicis i estereotips que sovint impedeixen fer una bona lectura d’aquesta, tot incentivant a participar-hi en la preservació o construcció del patrimoni, amb la voluntat de millorar la societat entenent els nostres vincles amb el passat.

ÉS L'ARQUEOLOGIA TAMBÉ UN SERVEI PÚBLIC?

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, va iniciar-se un procés de reconstrucció de tot allò que havia estat destruït durant la guerra, que va anar lligat amb la descoberta de material arqueològic. Però tot aquell material arqueològic va ser extret a corre cuita, mitjançant excavacions de rescat o d’urgència, en què els/les arqueòlegs/ogues intentaven salvar totes les restes materials que podien en molt poc temps, ja que la construcció de nous edificis urgia. Va ser així com aparegueren les primeres reflexions sobre com compatibilitzar el desenvolupament i la conservació del patrimoni amb la construcció immobiliària i industrial, així com també la UNESCO es preocupà per la protecció del patrimoni arqueològic en temps de guerra.

Més tard, als anys 80 del segle XX, s’iniciaren les polítiques ambientals i va sorgir el concepte de sostenibilitat. Molt lligat amb això, aparegué l’arqueologia preventiva. Les excavacions preventives, a diferència de les excavacions d’urgència o de rescat, són integrades dins un projecte ben planificat i el registre dels materials es realitza en condicions satisfactòries.

El seu èxit ha sigut aclaparador; a Catalunya, el 85% del total de les intervencions arqueològiques del 1991 al 2013 corresponia a excavacions preventives. Del 15% restant, un 13% corria a càrrec de les excavacions programades o d’investigació, dutes a terme dins d’un projecte d’investigació, normalment de les universitats; de manera que només el 2% restant requeia en les ja mencionades excavacions d’urgència. Així, sembla que la situació ha canviat en les últimes dècades, de manera que ens hem de plantejar si l’arqueologia ha esdevingut o no un servei públic.

En la meva opinió, l’arqueologia és un servei públic, ja que aporta un benefici social i sobretot cultural a la població. Però, certament, no tots els països l’entenen com a una ciència al servei de la societat. Nombrosos països europeus, com Gran Bretanya, Els Països Baixos o Espanya, segueixen un model capitalista, en que l’arqueologia és regulada pel lliure mercat i per operadors privats, fet que provoca una manca d’articulació amb els centres de recerca i, encara més, amb la societat. Per sort, hi ha altres països com França que sí regulen l’arqueologia com a servei públic, controlada per l’administració, que és la que decideix els projectes en col·laboració amb els centres de recerca.

Per tant, encara que la majoria de països europeus vinculen l’arqueologia preventiva a operadors privats, sembla que comencen ha haver-hi països que entenen la importància del patrimoni arqueològic, motiu pel qual defensen que l’arqueologia ha de ser un servei públic.

ÉS INEVITABLE EL TRÀFIC D’ANTIGUITATS?

A dia d’avui, el nombre de saquejos i el tràfic d’antiguitats no tan sols no ha sigut aturat, sinó que ha augmentat en gran mesura. A l’article d’Alex W. Barker “Looting, the Antiquities Trade, and Competing Valuations of the Past” (Annual Review of Anthropology), es mostren exemples de l’alarmat nombre de jaciments espoliats:  el 98% de les estàtues budistes d’Angkor Wat han desaparegut; a l’oest de Turquia, el 90% de les 400 tombes de Lydian mostren signes de saqueig; al sud-oest de Virginia, el 95% de les tombes dels natius americans han estat saquejades. La llista segueix, però amb això ja ens podem fer una idea del gran problema d’espoliació i conseqüent tràfic d’antiguitats que està succeint a tot el món.

Els problemes no només resideixen en l’àmbit cultural, sinó que han anat més enllà, fins al punt d’originar nombroses morts. Arqueòlegs i vigilants de museus han sigut morts per grups de traficants d’antiguitats, així com també hi ha conflictes entre els diferents grups de traficants, en forma de tirotejos, degut a la competència entre ells. També se sap que van morir 20 nens utilitzats per excavar petits pous i túnels a Egipte durant les activitats de saqueig - Hanna (2015, pp. 47-48)-. Fins i tot, encara que les actituds locals cap al saqueig varien, alguns saquejadors han estat assassinats quan van ser capturats per poblacions locals (Yates 2014).

Com a resposta al tràfic d’antiguitats, la UNESCO va organitzar, el 1970, una convenció sobre els mitjans per prohibir i prevenir la importació, exportació i transferència il·lícites de la propietat de béns culturals. L’ICOM també va fer quelcom similar: el 1986 va crear el codi deontològic, que pretén lluitar contra el tràfic il·lícit pel que fa a les circumstàncies i la procedència dels objectes.  No obstant això, una vegada que els objectes surten del seu país d'origen, aquestes lleis patrimonials atorguen una protecció molt més limitada.

Aparentment, sembla que el tràfic d’antiguitats sigui una causa perduda. Però, en la meva opinió, es pot evitar. El problema de fons resideix en les diferències ètiques per part dels museus i la resta de compradors amb la percepció dels traficants i comerciants d’antiguitats. Les lleis del patrimoni són molt més dissuasives i negociadores amb els països importadors de bens patrimonials, per tal d’evitar conflictes entre l’estat i els propietaris i col·leccionistes, que amb els països exportadors, en què són molt més punitives amb el control de la pèrdua patrimonial. El problema es solucionaria si els museus i els principals compradors es neguessin a comprar objectes provinents del tràfic il·lícit. Amb això vull dir que només obtinguessin aquells objectes i/o estructures que s’han trobat en prospeccions, excavacions o sondejos regulats legalment. D’aquesta manera, els traficants perdrien els seus principals compradors, i no tindrien més alternativa que buscar-se un altre negoci per a traficar que no fossin les antiguitats. Això provocaria l’organització de moltes més excavacions arqueològiques , ja que els museus no voldrien perdre el nombre d’objectes comprats, per tal de seguir ampliant les col·leccions.

Per tant, trobo que el tràfic d’antiguitats està molt lligat als interessos i beneficis de col·leccionistes i museus, que són els que donen el valor als objectes que els marxants d’antiguitats els hi ofereixen.

ÉS POSSIBLE UNA ARQUEOLOGIA PARTICIPATIVA?

En l’anterior entrada d’aquest blog vaig exposar que l’arqueologia estava canviant per tal d’intentar arribar a tothom. Però un dels problemes de l’arqueologia d’avui en dia gira en torn al patrimoni arqueològic. La concepció que tenim sobre el patrimoni arqueològic resulta crucial per fer una arqueologia més o menys participativa. En la Convenció de Faro (Consell d’Europa) de 2005, es va definir el patrimoni cultural com el conjunt de recursos heretats del passat que la gent identifica, independentment de la propietat, com a expressió dels seus valors, creences, coneixement i tradicions en constant evolució. Partint d’aquesta definició, és la gent qui decideix quin és el patrimoni cultural i el valor que aquest té, tothom té el mateix dret a opinar sobre el patrimoni ja que forma part de tots.

Pel que fa al patrimoni arqueològic, que forma part inevitable del patrimoni cultural, resideix en mans d’unes institucions portades per acadèmics, administratius i tota mena de professionals que s’encarreguen de fer-lo arribar al públic. Ara bé, el problema és que aquestes institucions no són prou transparents, no ofereixen un accés a tot el patrimoni arqueològic, sinó que s’encarreguen de decidir què comparteixen amb el públic i què no. Trobo que això passa degut a la manca d’informació que té el públic envers l’arqueologia; la gent no reivindica prou fortament l’accés al patrimoni arqueològic perquè el desconeix, ja que sempre ha estat gestionat i estudiat per persones especialitzades en el tema. D’aquesta manera, les institucions que s’encarreguen del patrimoni tampoc es veuen capaces de tenir en compte l’opinió dels ciutadans, ja que saben que poden diferir dels seus interessos, a vegades inclús posicionar-se en contra de l’arqueologia degut a la seva desconeixença.

Per tal de solucionar aquest problema, s’hauria de fer una arqueologia participativa oberta a tothom, a través de diferents projectes per a totes les edats. Començant per la participació del públic a les excavacions (en excavacions no gaire complexes a nivell d’estratigrafia per a que qualsevol persona interessada hi pogués participar), així com també en la pròpia investigació. Trobo que la ciutadania hauria de participar en la redacció de memòries o publicacions locals, sovint no es té en compte la informació que pot aportat la població del lloc on s’està excavant.

Un exemple de l’eficàcia de l’arqueologia participativa el trobem a l’article de Sarah De Nardi “Senses of Place, Senses of the Past: Making Experiential Maps as Part of Community Heritage Fieldwork”, en què es fa una arqueologia del paisatge totalment vinculada a l’entorn i la seva gent. A més a més d’emprar els mètodes més científics o acadèmics (imatges per satèl·lit, fotogrametria, etc.) es pretén reconstruir el paisatge amb l’ajuda d’aquells que hi van viure i que poden explicar com ha anat canviant. Es col·labora amb la població del territori a estudiar, ja que aquesta pot aportar informació sobre el significat dels noms d’aquell territori a través de fonts orals, relats o llegendes locals, en contrast amb les dades empíriques i acadèmiques de l’arqueòleg. És així com es pot arribar a reconstruir de la millor manera un paisatge desaparegut, el que l’autora anomena un paisatge cultural, compartit per un poble que s’identifica amb ell.

QUIN ÉS EL VALOR DE L'ARQUEOLOGIA?

Recentment, en molts països europeus s'ha realitzat un anàlisi del significat de l'arqueologia i el patrimoni arqueològic. Això es degut al canvi del punt de vista científic i professional que ha succeït en les últimes dècades. És així com va néixer, per exemple, el projecte NEARCH, una xarxa de cooperació europea en la qual hi participen 16 socis de 10 països disposats a explorar els canvis i conseqüències d'aquesta arqueologia canviant. El seu objectiu és estudiar les dimensions de la participació pública en l'arqueologia, tot proposant nous mètodes d'ensenyar el coneixement a tots els públics.

En l'article "Archaeology, Heritage, and Social Value: Public Perspectives on European Archaeology"es parla dels resultats de nombroses enquestes que van fer-se a britànics, francesos, holandesos, suecs... En la majoria de casos, els enquestats reconeixien que l'arqueologia era útil però no en sabien aprofundir sobre el tema. En general van mostrar molt poca motivació per a la participació en el patrimoni, així com tampoc se'ls veia massa interessats per visitar llocs; els únics que s'implicaren van ser majoritàriament homes, de 45 anys o més, amb un alt nivell educatiu i cultural. I per si encara no fos prou, a França la participació pública en la pràctica arqueològica va disminuir gradualment degut al creixement de les regulacions arqueològiques i la seva professionalització (Depaepe & Salas Rossenbach, 2013: 129–36).

Per tant, es pot observar com ha anat canviant la percepció sobre el valor de l'arqueologia des de l'origen de la seva disciplina. Al segle XIX, el valor de l'arqueologia es trobava dins el patrimoni històric: s'utilitzava l'arqueologia per a trobar llocs històrics i artefactes o estructures valuoses. Al segle XX, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial en endavant, es va fer servir l'arqueologia com a valor polític nacional-identitari. Durant el nazisme es van dur a terme nombroses excavacions en jaciments de l'Edat del Bronze per tal de veure les arrels dels alemanys a la seva terra/pàtria (i això no només va passar a Alemanya, sinó a molts altres països d'Europa).  

Actualment, al segle XXI, es vol donar un nou valor a la disciplina:  un valor públic, a l'abast de tots, que ajudi a entendre les identitats de la població, els motius de les migracions, així com també els canvis culturals en un món globalitzat. Per aconseguir-ho, cal allunyar l'arqueologia de la historiografia i de les diferents corrents polítiques. En la meva opinió, s'ha de fer una arqueologia oberta de ment, que estigui el menys influenciada possible dels interessos polítics, sinó el màxim vinculada a l'antropologia social i cultural; serà així com aquesta disciplina aconseguirà un valor únic a l'abast de tothom.

Excavació a Ayodhiya el 2003, concretament on abans es situava la mesquita de Babri  Masjid. He escollit aquesta fotografia per tot el conflicte que va generar  l'excavació d'Ayodhiya, on es va veure que donar un valor religiós i polític a  l'arqueologia només va generar conflictes i lluites internes entre hindús i musulmans. Extreta de THE WALL STREET JOURNAL/COURT FILES.

QUÈ ÉS L'ARQUEOLOGIA PÚBLICA?

Segons escriu Tim Schadla-Hall (Institute of Archaeology, University College London) en l'article "Public Archaeology" (European Journal of Archaeology), l'arqueologia pública és aquella àrea de l'arqueologia que té el potencial d'interactuar amb el públic. Tot i que aquesta definició és molt àmplia i bastant ambigua, l'autor la defensa en termes de com i perquè el públic s'involucra en temes arqueològics o se n'adona d'ells.  

En la meva opinió, l'arqueologia pública són tots els camps de l'arqueologia; és a dir, l'arqueologia mateixa. Penso que el patrimoni arqueològic forma part de tota la població, i que aquesta població ha de tenir tota mena de facilitats per accedir-hi. Igual que les coses han canviat pel que fa al patrimoni històric (abans el patrimoni històric era només per unes elits que el sabien llegir; actualment, en canvi, està a l'abast de tothom) el mateix ha de passar amb l'arqueologia. 

La veritat es que des dels seus orígens, l'arqueologia ha anat agafant terreny a poc a poc, i ara és una ciència ben vista, que exposa les seves troballes en museus o llibres per a un públic tant especialitzat com general. No obstant, trobo que encara no arriba suficientment a l'abast de tothom. Amb això vull dir que només es veu una part de l'arqueologia, que és aquella que es mostra als museus, exposicions o visites als jaciments, però la gent realment desconeix com s'arriben a obtenir aquelles restes materials que veuen exposades, no saben que sovint són restaurades i, el més important, que només veuen una part molt petita de tot el que s'extreu de les excavacions. Això es així perquè el públic "comú" no està familiaritzat, en ocasions ni tant sols interessat amb l'arqueologia, per això la majoria de museus exposen les peces més maques i monumentals, sabent que a vegades les troballes més petites o ordinàries són les que donen el significat a les grans. En la meva opinió, trobo que aquest problema es podria solucionar a través de la premsa escrita i audiovisual. S'hauria d'informar al públic de les campanyes arqueològiques que es fan al seu voltant, i aquest públic hauria de tenir accés a participar-hi si ho vol, encara que fos de manera puntual i sense una experiència prèvia. També facilitaria el reconeixement i difusió de l’arqueologia una memòria o almenys un resum acurat de tot el que s'ha trobat durant la campanya d'excavació d'un jaciment. Aquestes memòries només arriben als arqueòlegs/arqueòlogues, però no a tota la població (hi arriben només en forma de conclusió final de manera massa sintetitzada); per tant no podem parlar d’arqueologia pública si el gruix de la informació del jaciment només està a l’abast d’uns pocs. Penso que aquestes memòries s'haurien de compartir amb el públic, potser fent servir un llenguatge menys tècnic i amb imatges i fotografies que ajudessin a comprendre les restes trobades. Així arribaria més fàcilment a la població i, aquesta, sabria del context arqueològic del seu entorn i estimaria més el lloc on viu, per exemple.