QUIN ÉS EL FUTUR DE L’ARQUEOLOGIA?

Com hem pogut observar al llarg de les entrades d’aquest blog, l’arqueologia ha canviat en les últimes dècades, vinculant-se més a la ciència i a l’antropologia social i cultural. Aquests canvis han anat d’acord amb els diferents moviments socials de la població. La lluita per uns drets universals i una educació pública (almenys a Occident), alhora amb els grans avenços científics (genètica, ADN, Carboni 14...) i tecnològics (sobretot audiovisuals, Georeferenciació, 3-D i robòtica) han dotat a l’arqueologia amb una visió més humanista i a la vegada científica, que exigeix molt més als que l’estudien (tant a nivell de metodologia com interpretatiu i analític) que no pas el que s’exigia als arqueòlegs del segle XVIII fins a inicis del XX.

Per tant, sembla que l’arqueologia ha millorat en gran mesura i s’ha consolidat com a una ciència de pes, aconseguint objectius que els arqueòlegs/ogues dels segles anteriors no s’haurien pogut ni imaginar. Però això no vol dir que es trobi en una situació d’harmonia, ans al contrari, fruit de les seves millores i canvis han sorgit nous problemes, que s’han ajuntat amb altres que encara arrossega (com per exemple el tràfic d’antiguitats, que es porta produint des de la creació de la disciplina i que ja ha estat tractat en aquest blog). Un d’aquests nous aspectes seria la seva pròpia difusió i valor, que va lligat amb el seu ensenyament, i que també ha estat tractat al llarg de les entrades anteriors.

Ara bé, hi ha un altre aspecte del qual no he fet una menció directa en la resta de les entrades d’aquest blog, el que es refereix a l’àmbit econòmic. El problema, tal i com bé expressa Gonzalo Linares Matás al seu article “A Student  Perspective on the Present of Archaeology: IJSRA Editorial”, és que l’arqueologia no és autosostenible econòmicament, ja que depèn del finançament públic. L’objectiu principal de la recerca arqueològica és publicar, i aconseguir que les teves  publicacions tinguin un impacte sobre la resta, que generin debat i sobretot siguin utilitzades (mitjançant la citació) en altres treballs acadèmics. Però això cada cop és més difícil en un context en què les editorials estan sobreexplotades de publicacions i els finançaments institucionals són cada cop menors,  de manera que els estudiants tenen problemes per presentar les seves tesis, que per mol innovadores que siguin no podran generar l’impacte que mereixen.

Al primer paràgraf he parlat sobre la vinculació de l’arqueologia, en les últimes dècades, amb l’antropologia social i cultural (que també és una ciència). Penso que un altre problema de l’arqueologia, sobretot pel que fa a Occident, és que dóna més importància a les ciències pures i a les naturals, que no pas a l’antropologia entesa des del seu punt de vista social i cultural. En conseqüència, els arqueòlegs/ogues d’Occident (la gran majoria) han practicat una arqueologia des d’un únic punt de vista a tots els llocs que han excavat, motiu pel qual han entrat en conflicte amb comunitats autòctones que defensaven la preservació del seu patrimoni (i per tant no extreure’l mitjançant excavacions).

Per tant, encara queda molt camí per recórrer, i està en les nostres mans millorar l’arqueologia i anar més enllà de la pròpia investigació arqueològica, ensenyant a les noves generacions els segles d’experiència i coneixement acumulats, però entenent els diferents marcs culturals que hi ha al món i aprenent a canviar el nostre punt de vista.