QUIN ÉS EL FUTUR DE L’ARQUEOLOGIA?

Com hem pogut observar al llarg de les entrades d’aquest blog, l’arqueologia ha canviat en les últimes dècades, vinculant-se més a la ciència i a l’antropologia social i cultural. Aquests canvis han anat d’acord amb els diferents moviments socials de la població. La lluita per uns drets universals i una educació pública (almenys a Occident), alhora amb els grans avenços científics (genètica, ADN, Carboni 14...) i tecnològics (sobretot audiovisuals, Georeferenciació, 3-D i robòtica) han dotat a l’arqueologia amb una visió més humanista i a la vegada científica, que exigeix molt més als que l’estudien (tant a nivell de metodologia com interpretatiu i analític) que no pas el que s’exigia als arqueòlegs del segle XVIII fins a inicis del XX.

Per tant, sembla que l’arqueologia ha millorat en gran mesura i s’ha consolidat com a una ciència de pes, aconseguint objectius que els arqueòlegs/ogues dels segles anteriors no s’haurien pogut ni imaginar. Però això no vol dir que es trobi en una situació d’harmonia, ans al contrari, fruit de les seves millores i canvis han sorgit nous problemes, que s’han ajuntat amb altres que encara arrossega (com per exemple el tràfic d’antiguitats, que es porta produint des de la creació de la disciplina i que ja ha estat tractat en aquest blog). Un d’aquests nous aspectes seria la seva pròpia difusió i valor, que va lligat amb el seu ensenyament, i que també ha estat tractat al llarg de les entrades anteriors.

Ara bé, hi ha un altre aspecte del qual no he fet una menció directa en la resta de les entrades d’aquest blog, el que es refereix a l’àmbit econòmic. El problema, tal i com bé expressa Gonzalo Linares Matás al seu article “A Student  Perspective on the Present of Archaeology: IJSRA Editorial”, és que l’arqueologia no és autosostenible econòmicament, ja que depèn del finançament públic. L’objectiu principal de la recerca arqueològica és publicar, i aconseguir que les teves  publicacions tinguin un impacte sobre la resta, que generin debat i sobretot siguin utilitzades (mitjançant la citació) en altres treballs acadèmics. Però això cada cop és més difícil en un context en què les editorials estan sobreexplotades de publicacions i els finançaments institucionals són cada cop menors,  de manera que els estudiants tenen problemes per presentar les seves tesis, que per mol innovadores que siguin no podran generar l’impacte que mereixen.

Al primer paràgraf he parlat sobre la vinculació de l’arqueologia, en les últimes dècades, amb l’antropologia social i cultural (que també és una ciència). Penso que un altre problema de l’arqueologia, sobretot pel que fa a Occident, és que dóna més importància a les ciències pures i a les naturals, que no pas a l’antropologia entesa des del seu punt de vista social i cultural. En conseqüència, els arqueòlegs/ogues d’Occident (la gran majoria) han practicat una arqueologia des d’un únic punt de vista a tots els llocs que han excavat, motiu pel qual han entrat en conflicte amb comunitats autòctones que defensaven la preservació del seu patrimoni (i per tant no extreure’l mitjançant excavacions).

Per tant, encara queda molt camí per recórrer, i està en les nostres mans millorar l’arqueologia i anar més enllà de la pròpia investigació arqueològica, ensenyant a les noves generacions els segles d’experiència i coneixement acumulats, però entenent els diferents marcs culturals que hi ha al món i aprenent a canviar el nostre punt de vista.

QUIN PAPER TÉ L’ARQUEOLOGIA A L’EDUCACIÓ?

L’arqueologia té un paper educatiu més important que l’atribuït normalment. No només ofereix a qui l’estudia una perspectiva històrica i una capacitat d’interpretació i reflexió d’aquesta, sinó que també proporciona eines i coneixements capaços de formar una visió crítica i pròpia de la realitat, i, el més important, obre les portes a la resta de ciutadans per a que puguin accedir al patrimoni.

Amb això vull dir que l’arqueologia és un mitjà social que pot donar accés al patrimoni dels ciutadans, que sovint el desconeixen o el titllen d’impropi, destinat només a aquells que l’han estudiat i que, per tant, el coneixen (arqueòlegs/ogues, historiadors/es, antropòlegs/ogues...). Així, ofereix als ciutadans una sèrie d’eines per poder entendre el patrimoni i no només contemplar-lo com si es tractés d’una peça museística, sinó de formar-hi part i intervenir-hi, generant un debat, tal i com diuen Castro Fernández, B. M. & López Facial, R. V. (2017, 169) en el seu article La educación patrimonial al Servicio de la ciudadanía (“[...] entender la sociedad en la que vive y participar de manera libre en su construcción, pudiendo valerse de la memoria y la identidad contenidas en el patrimonio.”).

A més a més, l’arqueologia també permet accedir a un coneixement històric i material que el ciutadà pot estudiar i interpretar, per tal de buscar solucions a problemes actuals, que sovint provenen d’esdeveniments passats.

Amb tots aquests coneixements, els ciutadans valoren més el patrimoni arqueològic i tenen les eines necessàries per a conservar-lo i sentir-s’hi identificats, ja que es vulgui o no estem lligats a ell, és el nostre passat.

En conclusió, l’arqueologia, vista des d’un punt de vista educatiu, ofereix una visió crítica i personal de la realitat i la societat en què vivim, lluny dels prejudicis i estereotips que sovint impedeixen fer una bona lectura d’aquesta, tot incentivant a participar-hi en la preservació o construcció del patrimoni, amb la voluntat de millorar la societat entenent els nostres vincles amb el passat.

ÉS L'ARQUEOLOGIA TAMBÉ UN SERVEI PÚBLIC?

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, va iniciar-se un procés de reconstrucció de tot allò que havia estat destruït durant la guerra, que va anar lligat amb la descoberta de material arqueològic. Però tot aquell material arqueològic va ser extret a corre cuita, mitjançant excavacions de rescat o d’urgència, en què els/les arqueòlegs/ogues intentaven salvar totes les restes materials que podien en molt poc temps, ja que la construcció de nous edificis urgia. Va ser així com aparegueren les primeres reflexions sobre com compatibilitzar el desenvolupament i la conservació del patrimoni amb la construcció immobiliària i industrial, així com també la UNESCO es preocupà per la protecció del patrimoni arqueològic en temps de guerra.

Més tard, als anys 80 del segle XX, s’iniciaren les polítiques ambientals i va sorgir el concepte de sostenibilitat. Molt lligat amb això, aparegué l’arqueologia preventiva. Les excavacions preventives, a diferència de les excavacions d’urgència o de rescat, són integrades dins un projecte ben planificat i el registre dels materials es realitza en condicions satisfactòries.

El seu èxit ha sigut aclaparador; a Catalunya, el 85% del total de les intervencions arqueològiques del 1991 al 2013 corresponia a excavacions preventives. Del 15% restant, un 13% corria a càrrec de les excavacions programades o d’investigació, dutes a terme dins d’un projecte d’investigació, normalment de les universitats; de manera que només el 2% restant requeia en les ja mencionades excavacions d’urgència. Així, sembla que la situació ha canviat en les últimes dècades, de manera que ens hem de plantejar si l’arqueologia ha esdevingut o no un servei públic.

En la meva opinió, l’arqueologia és un servei públic, ja que aporta un benefici social i sobretot cultural a la població. Però, certament, no tots els països l’entenen com a una ciència al servei de la societat. Nombrosos països europeus, com Gran Bretanya, Els Països Baixos o Espanya, segueixen un model capitalista, en que l’arqueologia és regulada pel lliure mercat i per operadors privats, fet que provoca una manca d’articulació amb els centres de recerca i, encara més, amb la societat. Per sort, hi ha altres països com França que sí regulen l’arqueologia com a servei públic, controlada per l’administració, que és la que decideix els projectes en col·laboració amb els centres de recerca.

Per tant, encara que la majoria de països europeus vinculen l’arqueologia preventiva a operadors privats, sembla que comencen ha haver-hi països que entenen la importància del patrimoni arqueològic, motiu pel qual defensen que l’arqueologia ha de ser un servei públic.