ÉS L'ARQUEOLOGIA TAMBÉ UN SERVEI PÚBLIC?

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, va iniciar-se un procés de reconstrucció de tot allò que havia estat destruït durant la guerra, que va anar lligat amb la descoberta de material arqueològic. Però tot aquell material arqueològic va ser extret a corre cuita, mitjançant excavacions de rescat o d’urgència, en què els/les arqueòlegs/ogues intentaven salvar totes les restes materials que podien en molt poc temps, ja que la construcció de nous edificis urgia. Va ser així com aparegueren les primeres reflexions sobre com compatibilitzar el desenvolupament i la conservació del patrimoni amb la construcció immobiliària i industrial, així com també la UNESCO es preocupà per la protecció del patrimoni arqueològic en temps de guerra.

Més tard, als anys 80 del segle XX, s’iniciaren les polítiques ambientals i va sorgir el concepte de sostenibilitat. Molt lligat amb això, aparegué l’arqueologia preventiva. Les excavacions preventives, a diferència de les excavacions d’urgència o de rescat, són integrades dins un projecte ben planificat i el registre dels materials es realitza en condicions satisfactòries.

El seu èxit ha sigut aclaparador; a Catalunya, el 85% del total de les intervencions arqueològiques del 1991 al 2013 corresponia a excavacions preventives. Del 15% restant, un 13% corria a càrrec de les excavacions programades o d’investigació, dutes a terme dins d’un projecte d’investigació, normalment de les universitats; de manera que només el 2% restant requeia en les ja mencionades excavacions d’urgència. Així, sembla que la situació ha canviat en les últimes dècades, de manera que ens hem de plantejar si l’arqueologia ha esdevingut o no un servei públic.

En la meva opinió, l’arqueologia és un servei públic, ja que aporta un benefici social i sobretot cultural a la població. Però, certament, no tots els països l’entenen com a una ciència al servei de la societat. Nombrosos països europeus, com Gran Bretanya, Els Països Baixos o Espanya, segueixen un model capitalista, en que l’arqueologia és regulada pel lliure mercat i per operadors privats, fet que provoca una manca d’articulació amb els centres de recerca i, encara més, amb la societat. Per sort, hi ha altres països com França que sí regulen l’arqueologia com a servei públic, controlada per l’administració, que és la que decideix els projectes en col·laboració amb els centres de recerca.

Per tant, encara que la majoria de països europeus vinculen l’arqueologia preventiva a operadors privats, sembla que comencen ha haver-hi països que entenen la importància del patrimoni arqueològic, motiu pel qual defensen que l’arqueologia ha de ser un servei públic.