ÉS INEVITABLE EL TRÀFIC D’ANTIGUITATS?

A dia d’avui, el nombre de saquejos i el tràfic d’antiguitats no tan sols no ha sigut aturat, sinó que ha augmentat en gran mesura. A l’article d’Alex W. Barker “Looting, the Antiquities Trade, and Competing Valuations of the Past” (Annual Review of Anthropology), es mostren exemples de l’alarmat nombre de jaciments espoliats:  el 98% de les estàtues budistes d’Angkor Wat han desaparegut; a l’oest de Turquia, el 90% de les 400 tombes de Lydian mostren signes de saqueig; al sud-oest de Virginia, el 95% de les tombes dels natius americans han estat saquejades. La llista segueix, però amb això ja ens podem fer una idea del gran problema d’espoliació i conseqüent tràfic d’antiguitats que està succeint a tot el món.

Els problemes no només resideixen en l’àmbit cultural, sinó que han anat més enllà, fins al punt d’originar nombroses morts. Arqueòlegs i vigilants de museus han sigut morts per grups de traficants d’antiguitats, així com també hi ha conflictes entre els diferents grups de traficants, en forma de tirotejos, degut a la competència entre ells. També se sap que van morir 20 nens utilitzats per excavar petits pous i túnels a Egipte durant les activitats de saqueig - Hanna (2015, pp. 47-48)-. Fins i tot, encara que les actituds locals cap al saqueig varien, alguns saquejadors han estat assassinats quan van ser capturats per poblacions locals (Yates 2014).

Com a resposta al tràfic d’antiguitats, la UNESCO va organitzar, el 1970, una convenció sobre els mitjans per prohibir i prevenir la importació, exportació i transferència il·lícites de la propietat de béns culturals. L’ICOM també va fer quelcom similar: el 1986 va crear el codi deontològic, que pretén lluitar contra el tràfic il·lícit pel que fa a les circumstàncies i la procedència dels objectes.  No obstant això, una vegada que els objectes surten del seu país d'origen, aquestes lleis patrimonials atorguen una protecció molt més limitada.

Aparentment, sembla que el tràfic d’antiguitats sigui una causa perduda. Però, en la meva opinió, es pot evitar. El problema de fons resideix en les diferències ètiques per part dels museus i la resta de compradors amb la percepció dels traficants i comerciants d’antiguitats. Les lleis del patrimoni són molt més dissuasives i negociadores amb els països importadors de bens patrimonials, per tal d’evitar conflictes entre l’estat i els propietaris i col·leccionistes, que amb els països exportadors, en què són molt més punitives amb el control de la pèrdua patrimonial. El problema es solucionaria si els museus i els principals compradors es neguessin a comprar objectes provinents del tràfic il·lícit. Amb això vull dir que només obtinguessin aquells objectes i/o estructures que s’han trobat en prospeccions, excavacions o sondejos regulats legalment. D’aquesta manera, els traficants perdrien els seus principals compradors, i no tindrien més alternativa que buscar-se un altre negoci per a traficar que no fossin les antiguitats. Això provocaria l’organització de moltes més excavacions arqueològiques , ja que els museus no voldrien perdre el nombre d’objectes comprats, per tal de seguir ampliant les col·leccions.

Per tant, trobo que el tràfic d’antiguitats està molt lligat als interessos i beneficis de col·leccionistes i museus, que són els que donen el valor als objectes que els marxants d’antiguitats els hi ofereixen.