ÉS POSSIBLE UNA ARQUEOLOGIA PARTICIPATIVA?

En l’anterior entrada d’aquest blog vaig exposar que l’arqueologia estava canviant per tal d’intentar arribar a tothom. Però un dels problemes de l’arqueologia d’avui en dia gira en torn al patrimoni arqueològic. La concepció que tenim sobre el patrimoni arqueològic resulta crucial per fer una arqueologia més o menys participativa. En la Convenció de Faro (Consell d’Europa) de 2005, es va definir el patrimoni cultural com el conjunt de recursos heretats del passat que la gent identifica, independentment de la propietat, com a expressió dels seus valors, creences, coneixement i tradicions en constant evolució. Partint d’aquesta definició, és la gent qui decideix quin és el patrimoni cultural i el valor que aquest té, tothom té el mateix dret a opinar sobre el patrimoni ja que forma part de tots.

Pel que fa al patrimoni arqueològic, que forma part inevitable del patrimoni cultural, resideix en mans d’unes institucions portades per acadèmics, administratius i tota mena de professionals que s’encarreguen de fer-lo arribar al públic. Ara bé, el problema és que aquestes institucions no són prou transparents, no ofereixen un accés a tot el patrimoni arqueològic, sinó que s’encarreguen de decidir què comparteixen amb el públic i què no. Trobo que això passa degut a la manca d’informació que té el públic envers l’arqueologia; la gent no reivindica prou fortament l’accés al patrimoni arqueològic perquè el desconeix, ja que sempre ha estat gestionat i estudiat per persones especialitzades en el tema. D’aquesta manera, les institucions que s’encarreguen del patrimoni tampoc es veuen capaces de tenir en compte l’opinió dels ciutadans, ja que saben que poden diferir dels seus interessos, a vegades inclús posicionar-se en contra de l’arqueologia degut a la seva desconeixença.

Per tal de solucionar aquest problema, s’hauria de fer una arqueologia participativa oberta a tothom, a través de diferents projectes per a totes les edats. Començant per la participació del públic a les excavacions (en excavacions no gaire complexes a nivell d’estratigrafia per a que qualsevol persona interessada hi pogués participar), així com també en la pròpia investigació. Trobo que la ciutadania hauria de participar en la redacció de memòries o publicacions locals, sovint no es té en compte la informació que pot aportat la població del lloc on s’està excavant.

Un exemple de l’eficàcia de l’arqueologia participativa el trobem a l’article de Sarah De Nardi “Senses of Place, Senses of the Past: Making Experiential Maps as Part of Community Heritage Fieldwork”, en què es fa una arqueologia del paisatge totalment vinculada a l’entorn i la seva gent. A més a més d’emprar els mètodes més científics o acadèmics (imatges per satèl·lit, fotogrametria, etc.) es pretén reconstruir el paisatge amb l’ajuda d’aquells que hi van viure i que poden explicar com ha anat canviant. Es col·labora amb la població del territori a estudiar, ja que aquesta pot aportar informació sobre el significat dels noms d’aquell territori a través de fonts orals, relats o llegendes locals, en contrast amb les dades empíriques i acadèmiques de l’arqueòleg. És així com es pot arribar a reconstruir de la millor manera un paisatge desaparegut, el que l’autora anomena un paisatge cultural, compartit per un poble que s’identifica amb ell.